Viatge a la Toscana - setembre 2018
Viatge a La Toscana
Setembre 2018
La Toscana
Che non meno che sapere, mi piace
dubitare (Dell’Inferno)
Dante Alighieri
Dante Alighieri
Una mica d’història
Els
primers pobladors d’aquesta zona foren els etruscs, probablement una barreja de
pobles indígenes i d’altres procedents de Grècia i de l’Àsia Menor.
Com
gairebé a tota Itàlia fins a la seva unificació el 1860-70, la Toscana va ser
una zona de petits reialmes i de ciutats-estat.
En el
segle VI després de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, els exercits de Carlemany
van entrar a Itàlia i de les seves conquestes van fer àmplies concessions a
l’Església. Aquest fou el germen del poder temporal dels papes. Així i tot
àmplies discòrdies entre els seguidors de l’emperador i els del papa van
assolar tota aquesta regió. El seguidors del papa eren anomenats gibelins, els
de l’emperador güelfs. Aquestes disputes van permetre la creació de les
ciutats-estat a la Toscana. Les més rellevants, Pisa amb la seva situació
marítima, i Florència per les seves activitats tèxtils. Els comerciants
portaven colorants exòtics de l’Orient, i una tercera part de la població de
Florència —30.000— treballava en aquest sector.
I així
arribem als temps de Garibaldi i la unificació d’Itàlia en 1870 després de les
tres guerres per la independència. Els temps del Nabuco de Verdi amb el Va pensiero, una cançó preciosa que
reclama la sobirania i fa referència al poble hebreu en el seu exili a
Babilònia. Potser l’etapa final quan el poder terrenal del Papa quedà dissolt i
els jesuïtes van suggerir al Papa que reforcés el poder espiritual per
compensar aquesta pèrdua de poder i així en el Concili Vaticà de 1870, es va
aprovar la infal·libilitat del Papa.
I quan
parlem de Florència i genèricament de la Toscana, inevitablement parlem de
l’època d’esplendor, quan eren ciutat-estat, quan eren independents. I tots
recordem els personatges famosos d’aquella època, del Renaixement conegut com
el Cinquecento (1500). Amb personatges com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel,
Rafael. Però també abans i després hi van haver noms immortals, com Dante,
Petrarca, Boccaccio i especialment Nicolàs Maquiavel. En la música Guido
d’Arezzo que va idear el pentagrama, Puccini i les seves magnífiques òperes. En
altres arts cal recordar Brunelleschi, i com no, també cal parlar del poder
temporal, econòmic, representat per la família dels Mèdici, banquers i polítics
que van ser els mecenes de molts artistes durant la llarga època en que van
estar en el poder.
I avui, què passa a la Itàlia del disseny
i la modernitat? Doncs que igual que altres països —com per exemple Espanya— hi
ha moltes ombres. El dia 20 de setembre passat, el New York Times (Inside Italy’s Shadow Economy) explicava
com en la Itàlia de Salvini les desigualtats són el nostre pa de cada dia. La
moda, el tèxtil, amb un bon nom i prestigi, es basa en mà d’obra barata i en
condicions indignes de les dones que treballen a casa seva per MaxMara, una
marca de luxe italiana, o bé per Louis Vuitton o Fendi, per fer peces de luxe, a
5 €/hora, treballant deu hores al dia per a guanyar 50€, això sí, sense
assegurança de cap classe i cobrant en efectiu. Itàlia no té un salari mínim
nacional i aquest tipus de salari es considera acceptable. “Made in Italy” és
la paraula clau per a l’artesania sofisticada, i el treball a casa és la pedra
angular per la cadena de subministrament de la moda ràpida. Gairebé 4 milions
de treballadors ho fan sense contracte laboral. El Moviment 5 estrelles i la
Lliga han promogut recentment el “Decret
de la Dignitat” amb fortes polèmiques sobre el seu contingut que alguns
qualifiquen directament de feixista.
Els preus és difícil comparar-los: una ampolla de Chianti 18€, el dièsel a 1,60, la gasolina a 1,50. Les toilettes cal pagar 1€, o bé en els restaurants i bars on hem entrat no t’ho cobren, però resulten una mica infumables. Un sol wàter per homes i dones, i sempre amb cues. No massa nets. Ens va sorprendre desagradablement aquest estat de coses.
En tot cas no vam saber què passa amb la
immigració, la dura política de l’extrema dreta italiana, ni tampoc en com els
va l’economia, a tots o a alguns. Tot i que, ja la Itàlia de Berlusconi l’any
2012 va estar a punt d’engegar l’euro a fer punyetes, avui hi ha un mar
d’ombres -o certeses- de que, el país on es va signar el Tractat de Roma,
fundacional del projecte europeu, torna a estar en l’ull de l’huracà, quant a
la seva actitud enfront de les Institucions europees i quan a l’endeutament de
la seva economia. Però aquestes notes no són un estudi sobre el què passa a
Itàlia. Només destacar que, al carrer, hi ha menys persones que demanen
caritat, i que visualment els immigrants no tenen la visibilitat que tenen a
ciutats espanyoles com Barcelona. També que els cotxes que circulen per
Florència -i també per les altres ciutats on hem estat- són majoritàriament
elèctrics, amb el que més d’un ensurt ens han provocat la seva marxa silenciosa
darrere els nostres talons.
El viatge
I ja
deixant-nos d’història, entrem en la visió personal del que estat el nostre
viatge en la Toscana d’avui.
Dia 27 setembre. Florència
L’expedició
està formada per quaranta viatgers i viatgeres, i contra el que es podia
suposar de bon principi, la cosa va funcionar molt bé, tot i el relativament
gran grup que formàvem. Arribem a Florència al migdia amb pràcticament una hora
de retard, degut a que havien de fer una revisió al nostre avió que feia un
soroll molt estrany. El dinar avui passa per alt però ens aturem al mateix
aeroport per menjar un entrepà i poder continuar fins al vespre; ja soparem
calent. Arribem a l’hotel deixem les maletes i minuts més tard tornem al autobús
per fer la visita panoràmica a la ciutat. Comencem a tastar els problemes del
turisme massiu. L’autocar no pot apropar-nos a l’hotel, sinó que cada vegada
ens deixa a uns 400 metres de distància, el nostre punt d’embarcament és la
Piazza della Libertà.
Avui
la visita panoràmica consisteix en anar fins a San Miniato al Monte, una
església que visitem i que està sota la tutela d’uns monjos força estrictes
(per no dir amb mala llet) que en tenen cura i que sembla no els agraden les
visites i encara menys si són sorolloses, cosa que s’entén. San Miniato, segons
la llegenda, fou decapitat i ell mateix va agafar el seu cap i se’n va anar
fins a l’actual emplaçament de l’església. A l’interior hi ha tres nivells: la
nau, la cripta i el baptisteri. A la cripta hi ha la tomba de San Miniato,
entremig de 36 columnes antigues.
L’església
està construïda en un petit turó des d’on es divisa una vista molt bonica de la
ciutat i ja podem constatar que és una ciutat homogènia, plana, vull dir que no
hi ha gratacels que sobresurtin. Han sabut guardar l’urbanisme medieval de tota
la ciutat, on només emergeixen les grans catedrals -duomos- i les torres
històriques.
Ens
deixa l’autocar a la Piazza della Libertà i fem un petit passeig baixant pel
carrer Cavour. Ens aturem a la Piazza San Marco mentre el guia explica que la
seva Església i museu mereix una visita que nosaltres no fem. Seguim carrer
avall fins arribar al Palazzo Medici Riccardi. Està tancat el pati interior,
però el guia ens explica algunes coses. Es tracta d’un pati quadrat on donen
les habitacions. L’esgrafiat forma part de la decoració i ens fa veure l’escut,
símbol o com es digui, dels Medici. Unes set o vuit boles -depèn- col·locades
en forma que podria ser de triangle que representen els lingots d’or dels
banquers, la professió que els va fer immensament rics.
Finalment
tornem a l’hotel per sopar i dormir. Ha estat només un tastet. Impressiona
veure una ciutat com Florència amb tants monuments, esglésies, places, palaus i
gent pel carrer, que caldria estar molts més dies per fer-se càrrec de com és
la ciutat, com són els florentins i quins són els tresors que tenen amagats o
resguardats en els seus museus i esglésies. Haurem d’esperar una mica per
digerir tot el que hem vist de lluny i en uns pocs minuts. No tenim encara la
síndrome de Stendhal -anomenada així per la sobredosi de bellesa que va patir
Stendhal al visitar Florència-.
Sopem
a l’hotel i les emocions no ens han fet perdre la gana. Avui mengem pasta. Què
bé! I encara millor perquè encetem el costum de regar-ho amb una ampolla de
Chianti. Aprofitem-ho que -de pasta- potser no en tornarem a menjar.
De
l’hotel vam estar al Palazzo Ricasoli, un hotel correcte però sense glamur.
Habitacions grans però no confortables. El dissenyador quan van reconstruir el
palau per convertir-lo en hotel no devia tenir un bon dia.
Dia 28 setembre. Florència
El
viatge ha sigut dissenyat per veure moltes coses per la qual cosa s’ha de
matinar. Seràuna constant del viatge. Un bon esmorzar, bufet lliure i coses
apetitoses. Ens posem les botes perquè venim dels règims alimentaris de les
nostres cases i pressionats per la voluntat de mostrar una silueta acceptable.
Tots veiem la necessitat de portar-nos bé en qüestions de menjar, però tenim
l’excusa perfecta: un dia és un dia i una oreneta no fa estiu.
Sortim
a peu. Carrer Cavour avall. Altra vegada Piazza San Marco, i ens aturem en el
Palazzo Medici Riccardi. Tenim davant una manifestació que criden molt, ens
diuen que són persones que s’han queda
sense treball. L’empresa ha tancat. Avui podem entrar al pati interior i fer
les fotos reglamentàries. Val a dir que a Florència i a la resta de la Toscana
el tema de les fotos ens ha anat molt bé. Permeten fotos sempre que les facis
sense flash, cosa que s’agraeix, perquè ja sabem que un viatge sense fotos no
paga la pena de sortir de casa.
Aquí i
a altres llocs sorgeix la pregunta: d’on ve aquest disseny de les peces de
marbre col·locades en ratlles horitzontals i en els arcs de les esglésies? La
resposta és: dels exemples de la Mesquita de Còrdova, dels musulmans. Està clar
que els musulmans no van arribar a la Toscana, però sí que hi havíem molts
contactes entres les diferents cultures i aquesta versió és prou versemblant.
Les
explicacions sobre aquests impressionants monuments són inacabables, en tot cas
cal destacar la construcció de la cúpula, la més gran en aquells temps. I el
geni de Brunelleschi que va saber entendre els problemes de la sustentació de
tan de pes, i els ocasionats pels canvis de temperatura, en dilatació i
contracció. Per més explicacions, preguntar a Brunelleschi.
El
Baptisteri exteriorment és el menys decorat però interiorment, tot i que hi
havia zones de restauració, el més espectacular. No cal dir la Cúpula, amb el
Pantocrator i escenes de la vida de Crist, la Verge, San Joan Baptista i
escenes del judici Final. Tot en uns mosaics esplèndids. La intenció és veure’l
pel nostre compte el darrer dia. Veurem, les cues són molt llargues.
Del
Campanile, esvelt, alt -el Duomo ho és més- i amb moltes escales, aptes només
per a excursionistes i escaladors. 
Anem a
veure el Ponte Vecchio, havia sigut un pont de fusta fins que una riuada el
1117 el va destruir. Llavors va ser reconstruït en pedra que més o menys a
perdurat fins als nostres dies. Va ser pràcticament l’únic pont per passar d’una
riba a l’altra del riu Arno. Allí es van instal·lar els comerciants, els
carnissers, els peixaters, i ara el que hi ha són bàsicament joiers.
Continuem
per la Piazza della Repubblica i poc després ens aturem davant d’un edifici que
històricament va ser per guardar les collites de blat. Uns cups immensos que,
enlloc d’estar enterrats estaven situats als pisos superiors, per preservar-los
sobretot de les inundacions. Cal tenir present que el blat era una riquesa que
en casos difícils resolia la supervivència. Continuem passant per davant del
mercat -del porquet-, un edifici obert, amb columnes, relativament petit que
ara s’utilitza per articles de cuiro.
Arribem
a la Piazza della Signoria. El Neptuno en restauro. El David suplent fa força
goig. El rellotge de la torre assenyala l’hora que li peta. Hi ha altres
escultures que són originals i que formen un petit museu a l’aire lliure. Ens
entretenim una bona estona i segueix sent una plaça preciosa. Ens queda una
mica de temps lliure i aprofitem per arribar-nos fis a la Basílica de la Santa
Croce, el mausoleu de savis i artistes on hi ha les tombes, entre d’altres de
Miguel Angel de l’artista Giorgo Vasari, el cenotafi de Dante (el cos està
enterrat a Ravena), Maquiavelo, Rossini (Giovanni Rossini, no els dels
canelons), Galileo Galilei. Però degut al poc temps que teníem disponible no
vam poder entrar.
Anem a
dinar a l’Osteria dei Baroncelli. Segur que ens van donar pasta i que era bona,
i si no ho era tant ho dissimulàvem amb una ampolla de Chiantti que era prou bo
sense arribar a cap excel·lència, i suficient per apaivagar i amorosir si la
pasta era “entomacada” o massa “al dente”.
Desprès
de dinar, un plat fort: La Galeria degli Uffizi. Tenim dos guies a la nostra
disposició. Han decidit -i ens sembla una magnífica decisió- explicar pocs quadres
i potser entretenir-s’hi una mica més en cadascun. Ens expliquen “La Madona in
trono col bambino”, de Gioto, i el de De Boninsegna; “Adorazioni dei Magi” de
Lorenzo Monaco i el de Gentile da Fabrian; “La Primavera” de Botticelli, tot i que
el nom del quadre no el va posar l’autor sinó Giorgio Vasari ; “L’Annunciazione”
i “l’Adorazione dei magi” de Leonardo da Vinci; “La Sacra famiglia con San
Giovanno”, coneguda com “Tondo Doni”, de Michelangelo Buonarroti;” la Madonna
col Bambino e San Giovannino” “Madona del cardellino” de Raffaello Sanzio.
Total, un parell d’hores de cultura intensa que malauradament alguns no podrem
guardar en la memòria perquè la tenim plena o perquè a mesura que va entrant
noves informacions en van sortint d’altres. Alguns lamentem que no poder veure
els quadres de Caravaggio, concretament Baco, o El sacrifici d’Isaac, però com
ja he dit, no ens cabien més coses a la memòria.
Temps
lliure i pràcticament tot tancat menys les botigues. Dispersió de la tropa.
Alguns decidim anar al Palazzo Pitti que està a prop. Travessem el ponte
Vecchio i seguim recte el mateix carrer. Un palau immens que està tancat per
l’hora, però si podem veure els jardins del palau, els Boboli. Ben bonics, grans,
mediterranis. Ens anem enfilant fins arribar al Forte Belvedere. Allí tot pau,
un bar, una birra, música suau, poca gent però selecta. Vista estupenda.
Decidim esperar la posta de sol. Més tard passem davant del mercat i ara veiem
l’estàtua del senglar, continuem fins a la piazza del Duomo: tot el conjunt il·luminat,
què bonic!Dia 29 setembre. Florència-Pîsa-Lucca-Florència
Toca
la visita a Pisa i Lucca. Una mica lluny però ens permet gaudir del paisatge de
la Toscana, un paisatge que ens coneixem de memòria per les moltes pel·lícules
que s’han rodat en aquest entorn. Turons verds, camps cultivats, vinyes,
xiprers al costat de la carretera i poc abans d’entrar a Pisa veiem les
muntanyes on extrauen el marbre de Carrara, unes muntanyes emblanquinades com
si recentment hagués nevat. Val a dir que Pisa també va ser una ciutat-estat,
fins que en un moment de la història va passar a dependre de Florència. Sortim de
Florència a les 8 del matí i quan arribem a Pisa l’autocar no pot entrar en la
ciutat i ens deixa en un gran aparcament de cotxes que hi ha a l’entrada. 
Comencem
pel baptisteri. L’interior, potser el que més crida l’atenció és la pila
baptismal i el púlpit. La pila baptismal és octogonal, està situada al centre
del Baptisteri i va serideada per al baptisme per immersió. Al centre de la
pila hi ha una estàtua de San Joan Bautista. El púlpit és una obra de 1200 de
Nicola Pisano. Damunt dels arcs del púlpit hi ha figures de profetes, del naixement
de Crist, i altres escenes de la Bíblia.
Sortim
i al davant mateix hi ha el Duomo. Impressiona veure les columnes altes i
seguides fins arribar a l’altar o millor dit, a l’absis, on hi ha la figura de
Crist assegut al tron. El púlpit de Giovanni Pissano, algunes pintures boniques
però que no sé de qui són, i en el centre de l’església la “làmpada de
Galileo”, una aranya de bronze, en referència a que Galileo va intuir en el
moviment d’aquesta làmpada, l’isocronisme de les oscil·lacions del pèndul.
Finalment
el Camposanto, que es construí cap al 1200. Tractava de posar ordre en les
tombes distribuïdes al voltant del Duomo. Hi ha enterrades persones rellevants,
culturalment, socialment, religiosament.
Acabem
doncs la visita a Pisa, i tornem en el trenet (d’aquests de fira) que ens porta
fins a l’autocar, per anar cap a Lucca. Si a Pisa hi havia alguna cosa
interessant per veure, a banda del que teníem programat, ningú ens en va parlar
i, per tant, no ho vam trobar a faltar. Així doncs marxem cap a la visita
següent: Lucca.
Lucca,
la ciutat de Puccini, on cada dia hi ha un concert de música de Puccini. Una
ciutat emmurallada amb uns murs imponents que rodegen la ciutat. Dalt de la
muralla hi ha un passeig magnífic que en un dia de calor com el que vam tenir
aquell dia es va agrair. Ens van dur a dinar en un restaurant al peu de la
muralla, fresc i tranquil. Devíem menjar... a veure, deixeu-me pensar: sí,
pasta! Però quina pasta... buona, buona, buona. 
Comencem
la visita. Veiem la catedral de San Martí, no hi vam entrar. Una façana
esplèndida de les que només es veu a la Toscana. Diferents palaus i cases
senyorials de les que no recordo cap cosa en concret. Finalment anem al que
teníem programat, la visita a la casa de Puccini. La seva casa al mig de Lucca.
Ben posada, amb molts papers que havies de llegir, cartes, fotografies,
objectes, però al meu parer més aviat per especialistes. Sortim i a la plaça
del davant fem la fotografia de l’estàtua de Puccini.
Anem a
veure una plaça important, la dell’Anfiteatro, que ressegueix l’el·lipse d’un
antic teatre romà i que resulta ben bonica i tranquil·la.
Per
desengreixar de tanta cultura, unes quantes viatgeres pugen als cavallets i
tornen a la seva infància.
Dia 30 setembre. Florència-Sant Gimignano-Siena-Florència
Sant
Gimignano, com tots els pobles d’Itàlia, guarda tresors valuosíssims, però com
no podem entretenir-nos en petiteses, passem directament a veure la crême de la
crême, que són les torres. La seva funció era proporcionar refugi en cas de
conflicte civil, però també com a mostra de poder, i ja se sap, qui la té més
alta té més poder. Els seus habitants es van protegir de les lluites civils
però no de la pesta de 1348 que va fer destrosses en la població. La ciutat va
passar a dependre de Florència.
La
visita la fem d’un extrem a l’altre de la ciutat, desviant-nos quan calia per
veure una església, una torre, algun edifici medieval. Les places són
francament atractives, la del Duomo, la de la Cisterna.
Les
torres eren signe de poder i també de defensa, però no vivien a les torres,
sinó que vivien a les cases adossades a aquestes torres. El que no podia fer
ningú era una torre més alta que la Torrre Grossa, la de l’autoritat política
de la ciutat, la de l’autoritat Comunale. 
San
Gimignano va gaudir de prosperitat degut a que estava situada en la Via
Francigena, que d’alguna manera era un “camí de Santiago”, que anava des
d’Anglaterra, travessava tot França i pel mig d’Itàlia, per no topar amb els
pirates turcs o àrabs, feien el camí separats de la costa. Però com amb moltes
altres ciutats arribà l’any 1348 i amb ell la pesta. La població va quedar
reduïda a una tercera part i l’economia el poder, va quedar també reduït en la
mateixa proporció.
Sigui
com sigui San Gimignano segueix sent un punt d’interès més que notable, i si
apartéssim els guiris com nosaltres i deixéssim els carrers amb els seus
pobladors indígenes, la visió seria clarament d’una ciutat medieval.
L’excursió
segueix. Ara anirem a Siena. Arribem fora muralles. Seguim les gruixudes
muralles del fort i tot passant entrem a veure la basílica Cateriniana de San
Domingo, és a dir dels dominics i de la Santa Caterina de Siena.
No es
poden fer fotos dins la basílica, donem un tomb i veiem relíquies de la Santa
-la calavera-. Es veu que va viure pocs anys, només s’alimentava de l’hòstia de
la comunió. Ens diu la guia que va ser doctora de l’església juntament amb dues
santes més: una d’elles Santa Teresa d’Àvila i l’altre Santa Teresa de Lisieux. La que avui visitem a
la basílica es veu que la ciència li venia per revelació divina i als 33 anys
ja va morir. De totes maneres la guia no devia tenir actualitzada la llista de
doctores de l’església catòlica, perquè n’hi ha quatre: la que falta Santa
Hildegarda de Bingen (ei! Segons la Vikipedia).
Entrem
per carrerons medievals i comencem a veure guarniments, com si estesin de festa
major. Llavors, la guia ens explica que els guarniments que representen animals
són símbols dels barris en que està dividida la ciutat (potser 14), i que els
que guanyen s’enduen el premi. A la pregunta de quina és la competició, em
contesta: ja ho diré quan siguem al lloc que correspon (o alguna cosa així).
Cap problema.
La
Banca dei Monte Paschi di Siena una de les banques més antigues del país
(procedeix del Monte Paschi di Siena que després es va fusionar amb un grup
bancari i ara ha deixat de ser un Mont de Pietat) ve del 1400 i a Siena té un
edifici que és un palau. Però aquests moments no són els més brillants per la
banca del Monte de Paschi, ni per la resta de bancs italians.
I sí,
vam arribar al lloc que no era altre que la Piazza del Campo, amb la seva més
que particular urbanització en forma de mig ventall, la font a la que ni tan
sols ens vam acostar. La font Gaia és una còpia de la que està en el museu feta
pel reconegut escultor Jacopo della Quercia.
Visitem
el Duomo. Una visita ben interessant. Una façana imponent. A dintre el paviment
està recobert d’un marbre grafit. El púlpit és una meravella, el va fer Nicolás
Pisano, el pare del Pisano que va dissenyar la façana. Una altra obra mestra
que és la Biblioteca Piccolomini, una capella amb llibres de música, però
sobretot amb frescos molt ben conservats o restaurats.
En
aquesta piazza se celebren les carreres de cavalls més reeixides de la ciutat
-el Palio-. La Piazza canvia d’aspecte. A la vorera es recobreix de terra
compactada perquè els cavalls no rellisquin i dos cops a l’any -el 2 de juliol
i el 16 d’agost-se celebren unes carreres ben singulars. Avui, hem vist com una
gentada s’adreçava a la piazza del Campo. Hi havia el sorteig de barris (dels
14, sembla que només en podien concursar 10) i de cavalls. I això feia vibrar a
tota la ciutat. Duien banderes del seu barri i samarretes del color que tocava.
La piazza devia bullir, però nosaltres vam tocar el dos.
De la
mateixa manera que li va passar a San Gimignano, Siena va sofrir fortament la
pesta.
Dels 100 mil habitants en van quedar 30 mil, i llavors va ser dominada
per Florència, que li va fer la guitza tot el que va poder, i aquest mal tracte
va ser precisament el que va salvar el seu patrimoni medieval en apartar-la
dels interessos purament econòmics durant una llarga temporada.
Dia 1 d’octubre. Florència-Arezzo-Chianti-Florència
Cal
veure Arezzo, que és aquella ciutat on es va filmar “la vida es bella” amb el
seu actor-director que ens posava tan nerviosos per la seva particular visió
d’uns fets horrorosos. Una ciutat que diuen que pot ser més antiga que Roma.
Ens parlen dels etruscs. Orfebreria, ceràmica. 
Pel
camí i per entretenir el personal, com anem a la ciutat de Petrarca, ve a tomb
tornar a la literatura, i una viatgera ens llegeix un conte del Decameron que,
com tots els seus contes, tenen un sentit crític i un sentit satíric i
divertit.
Deixant
de banda aquestes frivolitats de ser un plató per una pel·lícula, cal
recrear-se en els seus carrers i sobretot, les seves places -la Piazza Grande-són ciutats medievals
ben conservades.Com
tantes altres ciutats medievals està situada al cim d’un turo i per pujar-hi,
hi ha unes escales mecàniques ben amagades per no desfer el paisatge. Veiem
unes pintures -millors que no pas grafitis- fetes per pintors ja amb una certa
qualitat. En el Duo
mo, si no recordo malament, ens destaquen les vidrieres i algun
fresc com el de Maria Magdalena de Piero de la Francesca.En
aquesta ciutat celebren també festes medievals, les “justes d’Arezzo” que
consisteixen en proves d’habilitat dels genets amb llança han d’encertar el pit
dels “sarracenos” que tenen allà plantats. No és altra cosa que festes populars
més que rememorar batalles i guerres entre religions i races.Una
mica més avall de la Piazza Grande hi ha l’església de Pieve di Santa Maria, un
temple que estava “en restauro” i que a més hi filmaven una pel·lícula d’indis
-de la Índia-. Per tant no hi vam entrar.
mo, si no recordo malament, ens destaquen les vidrieres i algun
fresc com el de Maria Magdalena de Piero de la Francesca.En
aquesta ciutat celebren també festes medievals, les “justes d’Arezzo” que
consisteixen en proves d’habilitat dels genets amb llança han d’encertar el pit
dels “sarracenos” que tenen allà plantats. No és altra cosa que festes populars
més que rememorar batalles i guerres entre religions i races.Una
mica més avall de la Piazza Grande hi ha l’església de Pieve di Santa Maria, un
temple que estava “en restauro” i que a més hi filmaven una pel·lícula d’indis
-de la Índia-. Per tant no hi vam entrar.Al palau barroc del Tribunal hi ha el rellotge que assenyala també els dies i les fases de la Lluna. Una barreja d’estils ben particular.
Acabem la visita i anem a dinar a unes bodegues que prèviament ens fan una explicació -en italià- del vi que es produeix en aquella zona: Chianti. De l’explicació poca cosa ens queda, més o menys com a totes les bodegues. Ens quedem a dinar a la mateixa bodega que, a més del dinar, possiblement alguna pasta del país, ens donen a tastar tres vins, tots Chianti negre, com tots els Chianti. Sortim del dinar alegres i cap a l’autocar, de tornada a Florència.
Dia 2 d’octubre- Florència-Volterra-Florència
Avui
fa un fred que pela i fa vent, cosa que ho fa força desagradable. Però quan
arribem l’autocar ens deixa ben a prop ja de la ciutat. La vista és ben bonica,
el verd dels camps, les muntanyes i turons llunyans, les teulades de les cases,
totes iguals.
Ens
tapem bé per no refredar-nos i seguim al guia, que sembla està acostumat a
aquest clima variant. Ens explica el orígens de Volterra, ens passegem pels
carrerons, veiem palaus i edificis de l’administració, Passem per darrera la
ciutat i veiem, una mica lluny, l’amfiteatre romà, força ben conservat, amb les
grades, el fons del teatre, els banys. Visitem també el museu que conserva
molts objectes de l’època etrusca, especialment urnes per a difunts,
estatuetes, joies, ceràmica. 
Paga
la pena tornar per aquests entorns en una ruta diferent, amb el que hem pogut
gaudir novament el paisatge de la Toscana. Un poble típicament toscà situat
damunt d’un turonet. Un poble que conserva els seus orígens etruscs: 3000 anys
d’història. Palaus, catedrals, tot el que pots trobar en tota Itàlia però
concentrat en un petit espai. Què ens queda? La imatge de la toscana que tenim
idealitzada per via de postals, pel·lícules, imatges. Hem vingut només per
veure aquesta ciutat? No, també fem un volt seguint un altre camí que ens ha
permès veure més Toscana, més vinyes, més oliveres, més xiprers. El xofer ens
acondueix cap a la Bodega per una carretera secundària, el que ens permet veure
de més a prop les vinyes, els xiprers i en general sembla que tots plegats
quedem una mica desorientats, però, no! Finalment hem arribat a la Bodega
Chianti.
Per la
tarda a Florència tenim un altre plat fort del viatge: L’Academia. Vol dir
Miguel Angel i el seu famós David, en aquet cas l’original. La guia ens ho fa
gruar. Abans de parlar-nos del David, ens parla de les quatre obres prèvies
-també de Miguel Àngel- que estan en la Galeria. Ens parla de idees sobre l’art
segons Miguel Angel, com que la feina de l’escultor és alliberar la imatge que
ja existeix en el bloc de marbre traient-li tot el que es superflu. I allí
veiem les quatre escultures, algunes d’elles sembla expressament inacabades on
cal veure aquest enfocament. El David representen la lluita per alliberar-se
dels enemics poderosos, en algun moment dels Medici. Va convertir-se en el
monument republicà de la ciutat.
Avui
tenim el sopar de comiat del viatge. Ens han escollit un marc ben bonic i
selecte. Un palau medieval situat ben a prop de la Piazza Signoria. La cuina, selecta,
cuina italiana però bona. Vi de Chianti com correspon. És un sopar amb
sorpresa. En un palau medieval molt ben conservat. Una sala magnífica per a
sopar i sentir la música d’uns autèntics artistes medievals. Alguns han hagut
de sortir per arrodonir la festa juntament amb la troupe de músics. Petits
discursos. Molta satisfacció pel viatge. I tots cap a dormir ben aviat i contents.
Demà tornen a haver-hi matines.Dia 3 d’octubre. Florència-Barcelona
Avui
fem el darrer esmorzar a l’hotel, les maletes preparades i deixades a recepció,
i anem a complir la darrera etapa del nostre viatge, la visita a les tombes
dels Medici. És ben bé al darrera de l’església de San Lorenzo el que hauria
hagut de ser l’àbside. A l‘hora d’entrar
ens hem d’esperar uns 30 minuts perquè la impressora del museu no funcionava.
Finalment entrem, ens trobem en la capella dei principe grandiosa, magnífica, decorada
de formes ben diferents segons sigui el personatge que hi està enterrat, els
sis grans ducs de Mèdicis. El treball d’arquitectura va ser de Miguel Angel i
també moltes de les estàtues que decoren les tombes. La tomba de Lorenzo de
Médicis la representen com a un home reflexiu, amb les estàtues de l’aurora i
el crepuscle. La tomba de Juliano és la d’un home d’acció, un genera romà amb
el bastó de comandament. Un altre grup és el de la Madona amb el nen, amb Sant
Cosme i Damià.
Cal
parar atenció als marbres que decoren tota la Capella, de colors diversos
encaixats els uns amb els altres.
S’acaba
la visita guiada i alguns decidim anar a veure el Baptisteri i el Duomo, si les
cues ens ho permeten. Sí, aconseguim entrar al Baptisteri quin interior està decorat
d’una forma esplèndida. Escenes de la Bíblia, una imatge més gran de Crist
-Pantocràtor- i en definitiva tota la cúpula adornada amb aquestes escenes
fetes amb mosaics que resulta francament impactant.
Les
altres “joies de la corona” són les portes d’entrada i sortida del Baptisteri.
La porta Sud, de Pisano, però sobretot la porta nord, que fou realitzada per
Ghiberti, també de bronze, amb històries del Nou Testament. Actualment la que
està al Baptisteri no és l’autèntica, que està en el museu dell’Opera. Miguel
Angel la va batejar com les Portes del Paradís.
Sortim
i a
nem a fer cua al Duomo, que ja sabem que no és tan espectacular, però que
cal veure. Al cap aproximadament d’una hora, entrem. Efectivament, la decoració
és més sòbria. Sembla com si tot s’ho haguessin gastat en la cúpula,
evidentment, decorada per dintre amb pintures -frescos- de vasari i Zuccari.
Més coses, tres pintures importants, la eqüestre de Nicolàs de Tolentino, la de
Sir John Hawkwood, i la de Dante i la Divina Comèdia. També un rellotge que
marca les 24 hores, que no sabem si és important o no, però que ens va cridar
l’atenció.
En la
pròpia visita es baixa als soterrani o cripta on s’explica amb maquetes,
lectures, dibuixos, l’evolució del Duomo a través dels temps.
Comentarios
Publicar un comentario